Presentació
El Camp de la Bota era un lloc situat a la platja, entre els termes municipals de Barcelona i Sant Adrià, molt a prop de la desembocadura del riu Besós, que actualment ha desaparegut per les obres de remodelació i urbanització de la zona del litoral marítim amb motiu de la celebració de les Olimpíades de 1992 i, posteriorment, per la construcció dels edificis del Fòrum de les Cultures, l’any 2004.
La nostra associació ha vetllat perquè l’ajuntament de Barcelona tingués respecte i mantingués el record d’allò que va representar aquell indret i dels fets que hi van succeir: al Camp de la Bota van ser afusellats uns mil set-cents vint-i-cinc republicans, d’una manera freda i calculada, entre el 15 de febrer de 1939 i l’any 1952 per ordre del dictador Francisco Franco.
Els cossos sense vida eren col·locats en caixes de plàtans i carregats en un camió tots amuntegats, com es fa amb els animals quan surten de l’escorxador; tot seguit, eren traslladats al Fossar de la Pedrera del Cementiri de Montjuïc de Barcelona, on se’ls enterrava com a gossos.
Els treballadors del cementiri, prèviament, havien fet un clot i, mitjançant una mena de tobogan, els tiraven dins, i després els colgaven amb calç viva i terra, de manera que la putrefacció fos tan ràpida com fos possible; als familiars els estava totalment prohibit recollir les seves despulles per enterrar-los dignament, com a persones.
Els seus cossos esgarrinxats pel martiri i la injustícia sofertes s’anaven xopant de la pluja que, any rere any, anava caient al Fossar, que posteriorment es va convertir en un dipòsit d’escombraries; s’hi tiraven tota mena de deixalles des del punt més alt de la muntanya, s’hi criaven rates enormes, serps i tota mena d’insectes, era un lloc totalment abandonat per l’home i si algú es queixava al Departament de Cementiris de l’Ajuntament de Barcelona, aquest responia que no en volien saber-ne res, la resposta era que aquell fossar no pertanyia al Cementiri de Montjuïc, malgrat que era del fossar d’on treien la pedra per edificar els nínxols del cementiri i que també hi enterraven els morts de les famílies que no tenien diners per comprar o llogar un nínxol.
Si bé la vida no els la podem tornar, sí que volem que se sàpiga tot el que va passar i la manca d’humanitat dels guanyadors de la Guerra Civil, volem que el seu sacrifici sigui reconegut i que el poble ho recordi, de manera que la història no es torni mai més a repetir; creiem que honorant els que van morir per uns ideals de llibertat i democràcia ens dignifiquem tots nosaltres.
A l’any 1976, per primera vegada, vam poder retre un homenatge públic als nostres morts al Fossar de la Pedrera; durant la llarga i dura dictadura estava prohibit. Fou un acte molt emotiu, es vessaren moltes llàgrimes, que amorosiren aquella terra que anys enrere era xopa de la sang dels nostres éssers més estimats; sota els nostres peus hi havia les restes dels seus cossos, que durant quasi quaranta anys havien llançat crits angoixosos demanant justícia, uns crits que el vent i l’oblit forçat s’enduien.
Ara tenim el goig de poder dir que tots aquells que, des d’opcions diverses,
moriren afusellats per defensar uns ideals de llibertat democràtica i justícia social entre els homes de bona voluntat descansen junts i agermanats fent un sol bloc.